Des
de ben petit el meu pare m’havia explicat amb orgullosa
i divertida nostàlgia les seves aventures infantils i adolescents
a l’Estany, la qual cosa produïa una envejosa mitificació
d’un món més proper al de Tom Sawyer y Huckleberry
Finn que a la sordidesa caricaturesca del tardofranquisme rural
que m’havia tocat viure a mi. Al poble sempre es conservava
l’esperança de tornar a omplir el clot de l’estany
algun dia, com, per fi, va aconseguir-se l’any 2005. Amb
la colla del Germans Engels, amb la valuosa col·laboració
d’antics pescadors locals, vàrem construir un “claró”,
una mena de nansa d’aigua dolça, amb el ferros corrugats
sobrers de la construcció de l’autovia per reviure,
als pantans de rec del poble, les sensacions dels nostres pares
i de Mark Twain. |
|
