La
nit de Sant Joan, com ja ens ho han fet saber Jaume Sisa o Joan
Salvat-Papasseit, és un a nit màgica per definició.
Mescla perfecta d’elements tan mediterranis com són
el foc i l’aigua amb d’altres de caire més
esotèric i tel.lúric, com són el mateix solstici,
les herbes, la bruixeria i d’altres simbolismes. Aquesta,
concretament, va ser, per mi, fantàstica i iniciàtica.
L’any 1983, quan jo estava començant la carrera de
Belles Arts, en un lloc mític (el retrobareu per tot el
web), La Fontana de Bellpuig, vàrem formar un grup d’animació
de carrer, batejat amb el desafortunat nom de “Taral.lirot”.
Érem el Toni, la Pilar, el Miliu, l’Enric i jo, com
gairebé sempre, el més petit de tots (i el que portava
la bandera –i el saxo). Sempre acostumàvem a acabar
els cercaviles amb un ball amb clàssics com “Frenesí”
o “El cerezo rosa”. L’aventura va durar un parell
de bones temporades, bregant-nos en nombroses festes i festetes.
|
|
