L’aparició de la crítica a la meva exposició “’06. Les sis millors exposicions de 2006” a la revista Curator va provocar una situació especialment surrealista. Navegant per Internet vaig fer cap, fortuïtament, a una pàgina web anomenada greenpeach.org, un d’aquells espais virtuals amb un nexe comú (en aquest cas el vegetarianisme, en la seva versió més agressivament combativa) i on hi ha múltiples fòrums per abordar una complerta miscel•lània temàtica.
Jo apareixia en un article com a culpable declarat d’utilitzar els pobres animals (pollastres, indiots, guatlles i perdius) com a pinzells vius i emprar els seus excrements com a pintura. Tot un reguitzell d’adhesions a l’acusació acompanya l’escrit. Vaig haver d’aclarir, amb tota l’entremaliada ironia possible, a aquella colla d’ecologistes de capital, tot l’entrellat d’aquest muntatge, molt menys sagnant del que realment haguessin desitjat (veieu Exposicions individuals).