“Pintures de guerra” és una experiència absolutament catàrtica. El setembre de 2004 se’m va diagnosticar una diabetis de tipus B la qual, òbviament, va fer-me replantejar el sentit de tot tal com ho fan aquells inefables personatges dels telefilms nord-americans de sèrie B.
Sortint de l’hospital, després d’una intensa i surrealista setmana de tractament i teràpia, la qual recordava, amb aquella subtil desesperació a la qual també anomenem l’humor, a “Algú va volar sobre el niu del cucut”, vaig estar dos mesos pintant diàriament. Fent-ho amb una intensitat, una intenció i una inevitabilitat què feia temps què el meu cos em reclamava. El retorn a la pintura després d’anys de diverses infidelitats tècniques i a un espai expositiu com és el poble (un dels títols possibles era “El nadó profeta”) em va fer tornar als orígens d’una forma més directa i insospitada que les dues mostres anteriors