El
mateix any i a la mateixa habitació (al lavabo) del “Teorema
de Parkinson-Richter”, el Santi Erill havia ideat una altra
proposta per al NewArt. Es tractava de fer desaparèixer
tots els angles i els cantells de la cambra d’hotel, suavitzant
tot l’ambient i fent més agradable un espai, de per
sí, paradoxalment inhòspit. El material triat va
ser la plastilina per la seva facilitat de modelatge i la seva
versatilitat. El color, òbviament, el blanc (neutre, higiènic
i relaxant).
Com que no teníem prou problemes per trobar els materials
de l’altre muntatge, ara s’hi afegia aconseguir un
metre cúbic de plastilina. Els cervells, que en un principi
els volíem de xai, van acabar sent de porc, tot i que als
visitants els hi dèiem que eren de mico. A més,
necessitàvem un sismògraf, que el Veuf va simular
amb d’altres incomprensibles aparells electrònics.
Fèiem, també, l’acció dels pay-pays
xinesos. La casa Jovi va acabar sent el nostre benefactor i patrocinador.
|
